dimecres, 21 de juny de 2017

Lluita per assolir millors condicions de treball per a les dones

A Masquefa en els negres anys del franquisme

Alguna vegada he sentit a dir a algú que a Masquefa en els negres anys del franquisme la gent era molt mesella i que ningú va lluitar ni fer res en contra i que no hi va haver cap mena de reivindicació dels treballadors. Comentaris de gent que no en saben res de les coses que van passar aquí i que suposo que en mica en mica s’aniran explicant.

La repressió a Masquefa quan es va acabar la guerra franquista va ser brutal, molta gent a les presons, molta gent represaliada, molta gent marginada laboralment, molta gent castigada només per ser d’alguna família republicana, els “rojos-separatistes” com en deien ells.

L’ultima vegada que el general Franco va venir a Barcelona, a les acaballes de la seva vida, la policia franquista encara va anar a casa d’algunes persones de Masquefa, gent republicana i d’esquerres que havien viscut la guerra, gent que ja era molt gran, vella, els van anar a veure per avisar-los que quan el Franco estigués a Catalunya no es moguessin de casa i que estiguessin localitzables.

Tot i així, tot i les dificultats per sobreviure, a Masquefa es van fer coses. Ara he trobat una informació publicada a la publicació “Lluita, Òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya” del juny del 1948, on hi ha la següent noticia que van treure del periòdic clandestí “Las Noticias” de la UGT.

La noticia diu així :
A la fabrica “Hijos de Rogelio Rojo” del poble de Masquefa, prop d’Igualada, lluita per assolir millors condicions de treball per a les dones.”
·

dijous, 15 de juny de 2017

Un Festival al teatre de la Societat

Un Festival en benefici de les Mutualitats Escolars de Masquefa 

El maig del 1918

Detall de la noticia a La Veu de Catalunya
Al teatre de la Societat “Aliança Agrícola” es va celebrar un Festival en benefici de les Mutualitats Escolars “L’Abella” i “La Formiga”.

En llocs preferents hi havia totes les autoritats i les Juntes de les Mutualitats i una gernació de gent.

Un cor de nens i nenes canta molt bé i graciosament un bell enfilall de cançonetes i el pianista senyor Mata tocà triades composicions. Tots foren molts aplaudits. 

Es recitaren les poesies “En Jaume I a Sant Jeroni”, “Els fanalets dels àngels”, “La reina de Catalunya” i “Les barres de Sang”. Cada poesia fou aplaudida pel públic entusiasta.

Es representà el quadre dramàtic “L'Orfe” (drama en tres actes i en vers català de Ramon Pàmies), les comedietes “El bruixot” i el xistós pas còmic “El vailet de la masia” (de Àngel Rius Vidal), interpretades molt bé i també molt aplaudides.

La concurrència, satisfeta, felicità els mestres en Sebastià Bosch, n’Antonia Berlabé i el metge Josep Rotllant, organitzadors de la festa (que produí el fi benèfic que es proposava) i exposaren desitjos de que anyalment es reproduís.
(De La Veu de Catalunya del 18 maig 1918)
Pàgina de La Veu de Catalunya del 18 maig 1918 on hi ha la noticia
En Jaume I a Sant Jeroni

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol;
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de prendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front,
sota un cel d'ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmaragdes
anguiles de plata i or.

Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs,
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que abeurant-s'hi a la vesprada
hi esperen la llum del jorn.
Montsec li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou.
Montagut, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
de l'Empordà i Rosselló,
penjats de son dors enorme
com dos arguenells de flors;
Montseny, de Vic i Girona
que lliga el Ter anguilós;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.

Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor;
- Què puc fer per ma estimada
- va dient tot amorós;
si del cel vol una estela,
des d'ací l'abasto jo.
- No vol del cel una estela,
- una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
la llueix enmig del front.
- Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cignes
prop d'on volava el voltor. -
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.

Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
- Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
- A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor! –

Jacint Verdaguer

La reina de Catalunya

Des d'eixes altes cimes, que gran és l'estrellada,
Verge de Montserrat!
És lo mantell esplèndid de Reina coronada
de nostre Principat.

Cobriu-l'en com amb l'ala de vostra providència,
puix sou son àngel bo;
cobriu ses tres germanes caríssimes, València,
Mallorca i Aragó.

Donau abric a Espanya, la malmenada Espanya
que ahir abrigava el món,
i avui és com lo cedre que veu en la muntanya
descoronar son front.

Més gran és que l'Europa, més gran és que la terra
lo vostre mantell blau,
a aquell que s'hi sopluja i a aquell que se'n desterra
dau-los abric si us plau.

Jacint Verdaguer

Les Barres de Sang

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.

Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?

-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.

-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.

-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, 
el segell d’emperador.

«Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.»

Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—

Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.

Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.

Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge

avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.

A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.

Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.

Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:

tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.

–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.

–De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—

Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.

–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.

Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.

Jacint Verdaguer

dijous, 18 d’agost de 2016

De la Festa Major de La Beguda del 1915

Cara i creu d'una Festa Major

:)
A La Vanguardia del divendres 10 de setembre de 1915 hi ha una breu ressenya de la Festa Major de La Beguda Alta de l'any 1915, entre d’altres coses s’explica que les serenates foren un èxit i que van estar dedicades als comptes de Solterra, els quals van obsequiar als musics.
+
A El Poble Català del dijous 16 de setembre de 1915, hi ha un article de Josep Castanyer, cunyat de la Pepeta Llopart de Cal Toio, que anava sovint a La Beguda, “L’Amo” on parla de l’actitud prepotent del senyor amo.
∞∞ 
La Vanguardia, divendres 10 de setembre de 1915
 Beguda Alta
 “A pesar dels desastres de les vinyes, els dies 5 i 6 es va celebrar la Festa Major, la qual va estar concorregudíssima. El espaiós envelat, no obstant les precaucions preses, va resultar insuficient. 
Les serenates foren un altre èxit pels “Escolans de Sant Sadurní” . Foren dedicades als comptes de Solterra, que van obsequiar als musics.”
Retall de La Vanguardia
El Poble Català, dijous 16 de setembre de 1915
Deixes del feudalisme
L’Amo (un fragment) : 
“Per a celebrar les festes i ballades el poble, per poc que pugui, aixeca un envelat a la plaça. Com que el senyor viu enfront mateix de l’envelat procuren, els del poble, que hi hagi una obertura on el senyor amo pugui veure, des de casa seva, com balla el seu poble. Ell, a canvi d’aquesta finesa, té la pensada de correspondre-hi prohibint, terminantment, que lliguin les cordes que sostenen l’envelat als balcons del seu casal. 
A la nit s’organitza una solemnial manifestació en honor del senyor. Els xicots del poble compareixen amb atxes i acompanyen als músics de la cobla que van a donar una serenata a l’amo. Comença el concert amb “Maruxa” i acaba amb un picat vals-jota. Tot el poble està reunit. El senyor surt al finestral a tall d’emperador. La gent se’l mira i calla. Els músics se’n van. El concert s’ha acabat i fins el dia següent que ja hi tornaran.”
Retall de El Poble Català
Pàgina sencera de La Vanguardia
Pàgina sencera de El Poble Català

"Maruxa" de Amadeu Vives, primera peça de la Serenata del 1915 
L'Orquestra
Els Escolans va ser un conjunt musical de Sant Sadurní d'Anoia que funcionà del 1827 al 1959, primer amb el nom d'Orquestra Escolans i després de la guerra civil també com a Cobla Els Escolans. El conjunt, al llarg de la seva existència, va fer els papers típics d'una orquestra de poble. En celebracions com les Fires de Sant Sadurní o en la festa major de qualsevol poble, com La Beguda Alta, podia ser contractat per tocar en un mateix dia, l'Ofici, les sardanes, un concert de música clàssica, la serenata, un gran ball. 
Un dels moments més destacats de l'orquestra va ser el 17 d'abril del 1904, quan Alfons XII visità Sant Sadurní i Els Escolans interpretà temes de La Bohème, La Gioconda i Guillem Tell en el decurs del dinar que Manuel Raventós oferí al rei en el celler gran de les Caves Codorniu. El 1929, en l'Exposició Internacional de Barcelona, l'orquestra també va fer un concert en el Poble Espanyol.
L’Orquestra Els Escolans, fundada a Sant Sadurní d’Anoia el 1812, durant la Guerra del Francès. La fotografia però correspon al primer terç del segle XX . Assegut a primera fila amb un violí a les mans, el director Antoni Torelló de ca l’Escolà.
Foto del fons de Carles Querol
Al llarg del dels seus cent trenta-dos anys d'existència estigué sempre vinculat a la sadurninenca família Torelló i la direcció del conjunt passà de pares a filles durant quatre generacions. El va fundar Antoni Torelló i Sàbat (1802-1872), un músic que tocava el clarinet i l'orgue a l'església parroquial; d'aquesta vinculació hauria originat, doncs, el nom del conjunt. Com a director de l'orquestra el succeí el seu fill Antoni Torelló i Borràs (1829-?), i a aquest Antoni Torelló i Romeu que era violinista. El darrer director de la formació va ser Antoni Torelló i Casanovas que hi tocà la flauta travessera, el saxo, la tenora i el tible. 
Foto de Els Escolans de la web de Sardanes a Sant Sadurní
En els Escolans també hi tocà el germà d'A. Torelló i Sàbat i, quan es jubilà el 1851, el succeí en el lloc de contrabaix el seu fill, Antoni Torelló i Raventós (1838-1936), anomenat el Tonet del baix. Alguns dels seus fills també van ser músics: Agustí Torelló i Ros, que havia tocat el violí amb els Escolans, aconseguí de dirigir l'Orquestra Simfònica de Barcelona i la del Liceu, i tres altres germans també tocaren en conjunts i orquestres de prestigi.
La masurca La Codorniz del mestre Josep Vila i Clariana, gravada per Els Escolans a l'any 1933

• Informacions de :
La Vanguardia 
El Poble Català 
Viquipèdia. Els Escolans 
Sardanes a Sant Sadurní. Els Escolans 
Escolta l’Orquestra Els Escolans, fundada a Sant Sadurní fa 203 anys
Fons sonor de la Biblioteca de Catalunya

dimarts, 12 de juliol de 2016

Una campana amb molta plata a Masquefa

A Masquefa, una campana amb una exorbitant proporció de plata 

Antigament es veu que deien que les campanes que tenien or i plata tenien una sonoritat molt més bona, però també es deia que això ho feien córrer els fonedors de campanes, ja que així es podien quedar amb aquests metalls valuosos. 
I s'havia dit que a l'església vella de Sant Pere de Masquefa hi havia una campana que en el seu metall hi havia molta plata i que aquesta campana va anar a parar a Montserrat.
· Del butlletí de la Joventut Cristiana de novembre de 1943 ·

dilluns, 11 de juliol de 2016

Lliga de Viticultors Rabassaires a Masquefa

1882
Els Rabassaires de Catalunya i també de Masquefa es mobilitzen i organitzen

Podem veure en aquest diari de Madrid, El Dia del 18 d'agost de 1882, que a Masquefa, el diumenge 13 d'agost de 1882, es va fer una assemblea de Viticultors Rabassaires amb l'assistència de més de 500 viticultors !!

dissabte, 6 de desembre de 2008

Avui és Sant Nicolau

6 de desembre

Avui a Masquefa encara hi ha hagut colles de nois cantant el Virolet de Sant Nicolau

Avui és Sant Nicolau, considerat en molts llocs el patró de la mainada. A Catalunya i al País Valencià és considerat el patró dels nois, dels xics i xiquets i també dels escolans. Fins fa alguns anys el costum més estès arreu era el dels nois, anomenats popularment "Nicolaus", fent captes populars el dia d'avui. Aquesta festa dels nois gairebé a cada indret es celebrava de manera semblant però també diferent, amb diversos rituals i amb cançons diferents. A Masquefa els nois o Nicolaus, generalment en colles, recorrien el poble casa per casa i botiga per botiga cantant la cançó de Sant Nicolau i recollint tot el que la gent els donava amb uns cistells. Generalment la gent donava fruites del temps i fruits secs, llaminadures i algunes vegades també diners. Algunes colles es repartien a parts iguals tot el que havien recollit i d'altres colles a més feien una bon berenar amb tot o part del que havien recaptat. En algunes cases amb part del que havien recollit també feien una coca de recapte. 

La cançó de Sant Nicolau que es fa servir per a fer les captes pot variar molt d'un poble a l'altre. La versió tradicional i més cantada a Masquefa, cantada tal qual o amb variacions o amb les estrofes canviades d'ordre, és aquesta, tot i que també se'n coneixen d'altres.

Virolet Sant Pere,
virolet Sant Pau,
que venim de Roma,
que portem corona
de Sant Nicolau.

Virolet Sant Pere,
virolet Sant Pau,
la caputxa em queia,
 la caputxa em cau.

Virolet Sant Pere,
virolet Sant Pau,
si la caputxa em cau,
li direm ¡Adeusiau! 
Passarem per cases,
 tot ho trencarem,
 que de plats i olles
 no n'hi deixarem.

 Quatre de pa,
quatre de vi;
si voleu que cantem més, 
porteu figues, porteu figues;
si voleu que cantem més,
porteu figues i diners.

En alguns llocs es canta i balla el Virolet com un ball de bastons, a Masquefa no sabem si ho havien fet. 
El dia 6 de desembre és la primera data que recorda que la tardor s'acaba i aviat començarà l'hivern. Sant Nicolau és el preludi de les festes del solstici d'hivern, la data en què tradicionalment comencen les festes de Nadal, tal com ens recorda la dita: "Sant Nicolau obre les festes amb clau". 

Sant Nicolau, representat com un vell bisbe de llarga barba blanca, és hereu d’antics personatges precristians vinculats a l'arribada de l’hivern i al fred intens que comença a principis de desembre. La seva figura és de les més celebrades encara avui als països del centre i nord d’Europa. En aquests països la seva llegenda i història ha generat un dels personatges portadors de regals més populars del Nadal: “Santa Klaus”, “Papa Noël”. Tot hi que cal dir que la imatge del Pare Nadal grassonet, amb els cabells blancs rinxolats i vestit amb el pijama vermell diuen que és una invenció publicitària de la Coca Cola.

Cancó de El Virolet, com a ball de bastons
Virolet per gcaldero

divendres, 5 de gener de 2007

El viatge de Quico Sabaté a Masquefa

Cap a la colònia de nens de la CNT
El tràgic viatge de Quico Sabaté cap a Masquefa

Avui 5 de gener fa 47 anys que van matar, a Sant Celoni, al guerriller antifranquista Quico Sabaté. A l’any 1938, a les acaballes de la guerra, en Quico Sabaté va fer un viatge cap a Masquefa. Aquí i avui volem relatar aquest episodi de la seva vida, tal com ho explica el llibre "SABATÉ Guerrilla urbana en España (1945-1960)", de Antonio Téllez. 

Francesc Sabaté i Llopart, va néixer el 30 de març de 1915 a l’Hospitalet de Llobregat. Al proclamar-se la República, s’afilia al Sindicat de la C.N.T. de l’Hospitalet. Participa en la revolució anarcosindicalista de la conca del Llobregat. Amb el seu germà Josep i tres més, formen el grup d’acció "Els Novells» de la F.A.I. El 1935, quant el Quico va ser cridat a quintes, antimilitarista convençut, no es va presentar i fou declarat pròfug. A l’esclatar la sublevació del 18 de juliol del 1936 en Quico Sabaté forma part dels grups de Defensa i del Comitè Revolucionari de l’Hospitalet i el 24 de juliol marxen cap el front d’Aragó enrolats a la columna "Els Aguiluchos", organitzada per Joan García Oliver.
Després de la reconquesta de Terol pels franquistes, a principis de l’any 1938, Quico i tres companys van discutir amb el comissari polític Ariño i de les paraules van passar als fets i el van matar d’un tret. A rel d’això van desertar i van anar a Barcelona. El Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries li encomanà diverses accions de risc. Però al cap d’un temps fou detingut pel Servei d’Informació Militar (SIM) que el buscaven per la mort del comissari Ariño i va a parar a la presó Model. Quico Sabaté, a la presó, només tenia una idea fixa: evadir-se. Va fer un túnel per poder fugir, però en l’últim moment fou descobert i el van traslladar a la presó de Vic. Aquest fracàs no el va fer desistir en el propòsit d’evadir-se, però en Quico Sabaté va decidir canviar de tàctica. Amb els dies es va anar guanyant la confiança dels carcellers i amb tres companys més de la presó van reduir i immobilitzar els seus guardians i pistola en ma es van dirigir al despatx del director de la presó i el van comminar a signar els documents per tal que poguessin sortir de la presó per la porta principal de manera ‘legal’, el director signà els papers i al cap de poc en Quico Sabaté i els altres tres presos ja eren al carrer.
Sabaté ja tornava a estar a Barcelona. Era indispensable que el Quico desapareixés alguna temporada de la circulació, ja que si era detingut, res podria salvar-lo de l’escamot d’afusellament. Li van aconsellar que es trasllades a una colònia de nens de la CNT que hi havia a Masquefa. La colònia estava a càrrec d’un company de tota confiança, Joan Batista Albesa i Segura, i allà hi podria estar el temps necessari amb tota seguretat. Sabaté va acceptar la idea i per evitar possibles contratemps en el trajecte, va pensar que seria més prudent fer els 45 km de camí a peu. Així, doncs, va emprendre el camí amb en Josep Castells Martí, un germà de la seva companya.
Caminant de nit, es van ajeure per descansar unes hores. Quan al fer-se de dia anaven a prosseguir el camí es van adonar que s’havien posat a descansar dintre el recinte d’un polvorí. Era indispensable sortir d’aquesta ratonera. Poc havien caminat quan una patrulla de carrabiners els va cridar l’alto. L’aspecte dels fugitius no inspirava massa confiança. Els guàrdies van decidir portar-los a la comandància més propera. Pel Quico la situació era molt critica. Anar a la Comandància representava ser identificat ràpidament i afusellat. Va pensar que hauria de convèncer els guàrdies per tal que els deixessin anar i els va dir i repetir que estaven de permís i que s’havien perdut de nit anant cap al seu poble. Un dels carrabiners els va preguntar si tenien documentació. ¡Naturalment!, va dir en Sabaté. Però els documents no existien. Perdut amb la alternativa de matar o fer-se matar, Sabaté va obrir la cremallera de la caçadora i traient la pistola que portava va disparar tot el carregador contra els quatre carrabiners sense que tinguessin temps de reaccionar. Un altre vegada lliure. Per salvar la vida es va trobar amb el tràngol de deixar quatre cadàvers en el seu camí, de quatre homes que pensaven complir amb el seu deure. I aquí es va acabar el seu viatge cap a Masquefa. Havia acumulat tants conflictes i tant greus que no era qüestió de cercar refugis provisionals en cap lloc. Com a mesura de seguretat els dos amics es van separar i Sabaté, en una estació prop de Martorell, va agafar el primer tren que va passar cap a Barcelona. Després va marxar al front integrant-se a la 121 Brigada de la 26 Divisió, la Divisió Durruti, amb la qual després de combatre en el Montsec, passa la frontera francesa el 10 de febrer de 1939 per Puigcerdà i és internat al camp de concentració per a perillosos de Vernet de Ariege. A França viu a diversos llocs i manté activa l’activitat política i la lluita guerrillera antifranquista amb diverses incursions a Espanya. Mor a Sant Celoni, cap a 2/4 de 9 del matí del 5 de gener de 1960 en un tiroteig amb la Guardia Civil i el Somatent. Francesc Sabaté, reposa en una senzilla tomba al cementiri de Sant Celoni. 

· "SABATÉ Guerrilla urbana en España (1945-1960)", de Antonio Téllez. Editorial Virus ·