dijous, 15 de juny del 2017

Un Festival al teatre de la Societat

Un Festival en benefici de les Mutualitats Escolars de Masquefa 

El maig del 1918

Detall de la noticia a La Veu de Catalunya
Al teatre de la Societat “Aliança Agrícola” es va celebrar un Festival en benefici de les Mutualitats Escolars “L’Abella” i “La Formiga”.

En llocs preferents hi havia totes les autoritats i les Juntes de les Mutualitats i una gernació de gent.

Un cor de nens i nenes canta molt bé i graciosament un bell enfilall de cançonetes i el pianista senyor Mata tocà triades composicions. Tots foren molts aplaudits. 

Es recitaren les poesies “En Jaume I a Sant Jeroni”, “Els fanalets dels àngels”, “La reina de Catalunya” i “Les barres de Sang”. Cada poesia fou aplaudida pel públic entusiasta.

Es representà el quadre dramàtic “L'Orfe” (drama en tres actes i en vers català de Ramon Pàmies), les comedietes “El bruixot” i el xistós pas còmic “El vailet de la masia” (de Àngel Rius Vidal), interpretades molt bé i també molt aplaudides.

La concurrència, satisfeta, felicità els mestres en Sebastià Bosch, n’Antonia Berlabé i el metge Josep Rotllant, organitzadors de la festa (que produí el fi benèfic que es proposava) i exposaren desitjos de que anyalment es reproduís.
(De La Veu de Catalunya del 18 maig 1918)
Pàgina de La Veu de Catalunya del 18 maig 1918 on hi ha la noticia
En Jaume I a Sant Jeroni

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol;
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de prendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front,
sota un cel d'ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmaragdes
anguiles de plata i or.

Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs,
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que abeurant-s'hi a la vesprada
hi esperen la llum del jorn.
Montsec li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou.
Montagut, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
de l'Empordà i Rosselló,
penjats de son dors enorme
com dos arguenells de flors;
Montseny, de Vic i Girona
que lliga el Ter anguilós;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.

Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor;
- Què puc fer per ma estimada
- va dient tot amorós;
si del cel vol una estela,
des d'ací l'abasto jo.
- No vol del cel una estela,
- una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
la llueix enmig del front.
- Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cignes
prop d'on volava el voltor. -
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.

Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
- Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
- A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor! –

Jacint Verdaguer

La reina de Catalunya

Des d'eixes altes cimes, que gran és l'estrellada,
Verge de Montserrat!
És lo mantell esplèndid de Reina coronada
de nostre Principat.

Cobriu-l'en com amb l'ala de vostra providència,
puix sou son àngel bo;
cobriu ses tres germanes caríssimes, València,
Mallorca i Aragó.

Donau abric a Espanya, la malmenada Espanya
que ahir abrigava el món,
i avui és com lo cedre que veu en la muntanya
descoronar son front.

Més gran és que l'Europa, més gran és que la terra
lo vostre mantell blau,
a aquell que s'hi sopluja i a aquell que se'n desterra
dau-los abric si us plau.

Jacint Verdaguer

Les Barres de Sang

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.

Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?

-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.

-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.

-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, 
el segell d’emperador.

«Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.»

Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—

Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.

Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.

Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge

avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.

A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.

Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.

Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:

tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.

–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.

–De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—

Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.

–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.

Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.

Jacint Verdaguer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada